Canal 
Aportando $ 10
AGRADECIMIENTO A TU CONTRIBUCIÓN SOLIDARIA
¡Ayúdanos a nacer! Si quieres te incluiremos en el listado de personas que han contribuido a hacer realidad el Sindicato de Inquilinos e Inquilinas.
> 67 Cofinanciadores
Construïm un front comú pel lloguer digne a la ciutat
18 | 05 | 2017
La creació dels sindicats de llogaters de Barcelona i Madrid és notícia. Després de mesos de gestació, el Sindicat de Llogateres i Llogaters de Barcelona va presentar-se en un acte públic el passat divendres 12 de maig al Casinet d’Hostafrancs, situant-se com un actor clau més en el creixent moviment per un lloguer digne a la ciutat de Barcelona. El Sindicat esdevé una realitat després d’un any de notícies preocupants que alertaven sobre la creació d’una bombolla de lloguers a la ciutat. Notícies, per altra banda, gens sorprenents tenint en compte la història d’abusos del mercat, de violència immobiliària i d’acció interessada dels poders públics durant les darreres dècades.
Malgrat que la Constitució espanyola estableix que l’habitatge és un dret fonamental, el règim jurídic vigent no el regula i protegeix com a tal, sinó que el tracta com una mercaderia. A més, la política de construcció d’habitatge públic ha demostrat ser del tot insuficient (1,5% de l’habitatge disponible a Catalunya). Específicament, la legislació espanyola del lloguer (la LAU) es troba blindada a nivell estatal i presenta un marc radicalment contrari als interessos de les inquilines, proposant una “flexibilització” i “dinamització” del mercat que afecten directament qüestions com el preu del lloguer, completament desregulat, i la durada dels contractes, que el 2013 van passar de cinc a tres anys. Més enllà d’esdevenir una mercaderia, l’habitatge s’ha transformat en un objecte d’especulació totalment deslligat de la seva funció com a llar on construir-hi projectes de vida autònoms. Convertits en objectes d’acumulació de capital, els béns immobles i, concretament, l’habitatge, han demostrat ser altament rendibles com a actiu financer, generant així una bombolla de preus. Exemples de la flagrant financialització de l’habitatge són els casos de compra de blocs sencers amb llogateres vivint-hi per part de fons d’inversió, en gran part, de capitalitat estrangera.
La indefensió de les llogateres de la ciutat de Barcelona troba la seva expressió quotidiana en les diverses pràctiques de violència immobiliària, que gaudeixen de total impunitat davant del marc legal vigent i que es concreten, entre d’altres, en augments de preus del lloguer totalment deslligats de l’evolució del salari mitjà, en clàusules abusives en els contractes i en la rescissió injustificada d’aquests per part de les agències immobiliàries. Aquestes pràctiques de violència immobiliària i la lògica especulativa del mercat de l’habitatge provoquen un desplaçament silenciós –o silenciat?- dels habitants dels seus barris, degoteig constant que porta al debilitament dels importants llaços veïnals. En paraules de la propietat organitzada, en aquest cas de Josep Maria Aguilar, assessor jurídic del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona, si volem que Barcelona sigui una ciutat del nivell de Nova York o Londres, ens hem de fer a la idea que habitar-la és un luxe reservat a ben pocs.
La repercussió mediàtica que darrerament estan tenint aquests fets fàcilment ens pot portar a pensar que aquesta és una crisi única o, més aviat, una nova crisi en l’àmbit de l’habitatge. Tanmateix, la problemàtica descrita ha estat una constant per a les classes treballadores des de la seva aparició i, per tant, estem parlant d’una crisi permanent de l’habitatge en el sistema capitalista. Una crisi permanent de l’habitatge que avui dia conviu amb l’estat de crisi social i econòmica cronificada des del 2008, on les pèssimes condicions laborals, la pobresa energètica i les retallades socials s’han establert de forma permanent. El llenguatge de crisi, doncs, és instrumentalitzat per fer-nos creure que el problema és un desajust excepcional del funcionament normal del mercat, però la memòria històrica fa adonar-nos que, en matèria d’habitatge, la norma és la precarietat, la qual té una llarga trajectòria. No és casualitat, doncs, que ja a inicis dels anys 30 i a finals dels 70, els llogaters i llogateres de Barcelona s’organitzessin per fer front a les dures condicions de vida a les quals els condemnava el mercat immobiliari.
Si bé els abusos i la violència immobiliària són una constant en la història, també ho és la solidaritat veïnal, tal com es demostra avui en dia. Aquesta neix quan els veïns i veïnes de blocs amenaçats per voltors immobiliaris decideixen organitzar-se i resistir col·lectivament a les pressions a les quals estan sotmeses, com ha passat al carrer de Leiva 37, al barri d’Hostafrancs, o al de Lancaster 9-11, al Raval. Aquesta solidaritat a petita escala també troba la seva expressió en l’organització a nivell de barri, a través d’assemblees, sindicats i grups d’habitatge. Al barri de Sants destaca el Grup d’Habitatge de l’Assemblea de Sants. A Gràcia trobem l’Oficina d’Habitatge de Gràcia i el Sindicat de Barri de Gràcia, així com la veïna Assemblea de Vallcarca. El col·lectiu 500x20 ha tingut, d’ençà una dècada, el seu marc d’actuació principal als districtes de Nou Barris i Sant Andreu, mentre que el Sindicat del Poble Sec, Resistim al Gòtic, Fem Sant Antoni, Raval Resistim i el Sindicat de Barri de la Zona Franca també s’han constituït com a espais clau en la lluita pel lloguer digne en els seus respectius barris. L’organització per barris entorn a la qüestió del lloguer va començar a ser notòria a principis d’aquest any, i l’impuls no deixa de créixer, com demostren les iniciatives recents per constituir grups d’habitatge a l’Esquerra de l’Eixample o la Sagrada Família.
Sigui com sigui, és evident que des de fa mesos s’està gestant un moviment pel lloguer digne a Barcelona, i que la seva pluralitat inherent és un potencial a tenir en compte. Tot i que els col·lectius esmentats són el fruit de lluites molt diverses, les seves respectives estratègies, sumades, poden conformar un poderós front comú. Aquest front de ciutat té el repte de mobilitzar totes aquelles persones que no han estat mai polititzades però que, d’una manera o altra, també són víctimes de la problemàtica. Transformar el patiment individual dels llogaters i llogateres de Barcelona en resposta col·lectiva passa per evidenciar que aquest no és un fenomen accidental sinó estructural i, per tant, polític.
Precisament aquest serà un dels missatges de la manifestació convocada pel dia 10 de juny a Barcelona, i que serà mostra de la pluralitat, unió i potencial mobilitzador de la qüestió dels lloguers. Sota l’eslògan “Barcelona no està en venda, habitatge per a totes”, la manifestació servirà per posar sobre la taula una problemàtica més que reconeguda a la ciutat, i sobretot, per fer visible el creixent moviment pel lloguer digne. Fer front a la violència immobiliària, denunciant els abusos de les agències i el marc legal que les empara, és un primer pas imprescindible.
El segon pas implica que els llogaters i les llogateres s’organitzin per articular una lluita que posi fi a la seva indefensió històrica, i la recent creació del Sindicat de Llogateres i Llogaters de Barcelona ens apropa més a aquest objectiu. La pressió des dels carrers i des dels barris serà, però, una eina indispensable per tal que es produeixin canvis reals en tots els nivells de la política institucional. I és que reivindicar el lloguer com una opció d’habitatge digne no és res més que defensar el dret a habitar la ciutat. És evitar que viure-hi es converteixi, com vaticinen alguns, en un luxe a l’abast de pocs.
Article publicat per Marta Ill Raga i Miquel Martorell Faus
(Membres del col·lectiu Desllogades)
a Catalunya Plural.cat
Comentarios
Inicia sesión para dejar un comentario